Quan pensem en la salut mental, sovint ens fixem en l’edat adulta o l’adolescència, etapes vitals en les quals les emocions es desborden o els conflictes es fan més evidents. Però la veritat és que tot comença molt abans, en els primers anys de vida. Durant aquest període, el cervell està en plena construcció: cada experiència, cada interacció, cada estímul deixa una empremta en les connexions neuronals que determinaran com l’infant es relacionarà amb el món. Els primers cinc anys de vida són una finestra de temps única, una etapa de màxima plasticitat cerebral durant la qual es formen les bases per al desenvolupament cognitiu, emocional i social.
La qualitat de les relacions durant els primers anys de vida és un dels pilars del neurodesenvolupament. Un infant que creix en un entorn que respecta els seus ritmes, que dona respostes a les seves necessitats i en el qual se sent segur, tindrà més probabilitats de desenvolupar habilitats sòlides per afrontar reptes i gestionar emocions.
Aquesta seguretat es construeix amb la quotidianitat: en la manera com se l’acull quan plora, en la resposta afectuosa quan busca contacte, amb les rutines que li donen estructura i sentit. El cervell d’un infant també es desenvolupa a través del joc. Quan un nen construeix una torre de blocs i aquesta cau, està aprenent sobre causa i efecte. Quan fa veure que és un metge o un astronauta, està practicant habilitats socials i explorant la seva imaginació. Quan manipula textures diferents, activa connexions sensorials que li permetran entendre i processar millor el món que l’envolta.
Tot i que el neurodesenvolupament segueix un patró general, cada infant té el seu propi ritme. Amb l’observació, l’adult pot detectar possibles dificultats i així pot oferir a l’infant les eines i estratègies que necessiti. Un infant que es frustra fàcilment pot necessitar més acompanyament per gestionar les emocions, mentre que un altre més tímid, pot requerir estratègies diferents per afavorir la seva interacció social. L’adaptació de l’entorn, tant a casa com a l’escola, és clau per garantir que cada infant pugui desplegar tot el seu potencial sense que les dificultats es converteixin en barreres.
Quan famílies i educadors comparteixen informació i estratègies, es crea una continuïtat en l’acompanyament de l’infant que reforça el seu aprenentatge i benestar emocional. Saber què li funciona millor, quins interessos té o quins aspectes li generen més dificultats permet ajustar millor les interaccions i les experiències que se li ofereixen.
No es tracta d’ensenyar-los a ser més ràpids, més llestos o més autònoms abans d’hora, sinó d’oferir-los un entorn on créixer al seu ritme, amb el suport adequat i les experiències que necessiten per convertir-se en persones segures i emocionalment equilibrades.
Quan mirem un infant jugant, rient o explorant, pot semblar que simplement s’està divertint. Però darrere de cada experiència hi ha un cervell en construcció, un món intern que es va configurant i una base que pot marcar la diferència per a tota la vida.
Olga Mora, educadora de l’escola bressol Upetita
Gisela Simon, infermera de Salut Mental infantil i juvenil. Althaia Xarxa Assistencial Universitària de Manresa.